Sempre he estat envoltada de grans cuineres; l’àvia, la mare….Si hagués estat una mica més aplicada possiblement n’hagués pogut extreure a hores d’ara una gran pràctica. Però la veritat és que durant molts anys no ho vaig saber valorar. Considerava tot aquell temps dedicat a la cuina com un petit esclavatge. Ajudava en algunes ocasions, però sempre trobava qualsevol altra ocupació o distracció, i m’acabava esmuyint discretament.
Ara me’n penedeixo, i somio en poder tornar enrere en el temps i compartir una estona amb la ‘iaia’, veure els seus moviments dintre de la cuina, veure-la natejar i preparar els cargols, els seitons en vinagre (a casa sempre «boquerons») que m’encantaven, i tants altres plats que malauradament a poc a poc vaig oblidant.
Sempre he valorat i, cada vegada més, el fet culinari. Valoro el producte fresc. Valoro i aprecio el bon menjar, el bon producte, en gaudeixo. M’agrada també conèixer la diversitat d’ingredients, les diferents cultures i tradicions, provar plats diferents, sabors nous, descobrir restaurants. Potser aquesta sigui l’herència.
De fet un dels programes de televisió que sempre recordo com un dels meus preferits és ‘Karakia’, que feien al canal 33. Parlem potser de fa uns 10 anys. Un programa gastronòmic divulgatiu que entrava a les cuines de persones de tot el món que vivien a Catalunya. Ens acostaven als plats típics dels seus respectius països, als productes que utilitzaven, on els compraven, etc. Era tot un viatge sense sortir de casa.
Per aquells que no sàpiguen de què parlo segurament ho poden recuperar per internet. Avui en dia també hi ha opcions de programes i documentals sofisticats que combinen el fet de viatjar amb la gastronomia, com ‘Street Food’ o ‘Chef’s Table’ (Netflix), que sempre em deixen fascinada.
La cuina que s’ha fet a casa és la típica cuina catalana; la del fricandó, la sopa de peix, el pollastre rostit, els canelons, el peix amb suc i els peus de porc amb un toc de xocolata i licor.
Són plats contundents, alguns no aptes per tots els estòmacs, ni pel dia a dia, ja que requereixen del seu xup-xup i la seva dedicació, entrant en contradicció amb la rapidesa i immadiatesa del món actual. Però indubtablement són receptes que formen part de l’herència culinària familiar de molts de nosaltres i que, en el meu cas, no vull que es perdin. Principalment per una qüestió sentimental. Ara que molts hem anat introduint la quinoa, la chia, l’alvocat, i altres anomenats superaliments, no oblidem tampoc la «super» cuina de l’àvia.
És per això que aquest any he aprofitat per recollir per escrit algunes d’aquestes receptes i interrogar a la mare perquè me n’expliqui els ingredients, detalls i consells, malgrat que sovint aquests acabin sent un : «Ja ho veuràs», «A ull», … I jo no tinc gaire clar si arribat el cas, veuré alguna cosa o el meu ull m’indicarà correctament la quantitat adequada o l’estona de cocció justa.
Així que l’article d’avui pretenia ser un petit homenatge a la cuina de l’àvia, de totes les àvies, a la dedicació i quantitat d’hores que besàvies, àvies, mares,.. han passat entre fogons remenant el sofregit. Un petit homenatge a aquell univers que, malgrat algunes petites excepcions, era un univers plenament femení, terreny on els avis, besavis, no hi entraven ni de casualitat. Un univers carregat de paciència i entrega, un gran acte d’amor.
*
I ja que parlem de cuina, aprofito per compartir una recepta dolça fàcil-fàcil. En realitat no té massa a veure amb el que comparteixo en aquestes ´línies, en el receptari tradicional i el xup xup, però bé, cadascú dintre les seves possibilitats.
És un recepta molt senzilla, que no requereix de massa ingredients i que resulta força saludable al no portar ni sucre ni mantega. Ha estat una petita descoberta del dies de confinament – també vaig caure en la dèria de cuinar dolços- que no recordo d’on vaig extreure. Potser una adaptació del trobat aquí i allà.
Pa de plàtan i xocolata
Ingredients: 3 plàtans madurs, 1 ou, 250 gr de farina de civada, 1 cullaradeta de bicarbonat, 1 cullaradeta de llevat, xocolata negra, 80 gr d’anous, 70 ml oli d’oliva o de coco, polsim de sal.
Xafem els 3 plàtans amb l’ajuda d’una forquilla i reservem.
Batem l’ou i l’oli durant 3-4 minuts fins que estiguin ben integrats. Afegim aquesta barreja al recipient on tenim els plàtans, i barregem bé.
A continuació barregem a banda la farina de civada, el bicarbonat, el llevat i la sal, i quan ho tinguem emulsionat, ho anem afegint a poc a poc a la barreja de plàtan, ou i oli, i anem remenant amb moviments suaus amb l’ajuda d’una cullera de fusta o espàtula.
Per últim, afegim la xocolata (la quantitat va una mica a gustos en funció de si t’agrada que el gust de xocolata predomini més o menys – a mi m’agrada que tingui un toc de xocolata, però que no predomini. Acostumo a posar-hi mitja tauleta o tres quarts) i les anous picades, i ho barregem bé.
Ho aboquem en un motlle prèviament engreixat o forrat amb paper vegetal, i decorem per sobre amb flocs de civada, o també podria ser amb trossos de plàtan.
Col·loquem al forn a 180º durant uns 40 minuts. Aquí és important anar control·lant, ja que cada forn és un món. Sabrem que està quan punxem amb una broqueta metàl·lica i surti neta.
Més fàcil, impossible! I dono fe que està realment bo.
anna alba 