Gaudeixo de caminar pel simple fet de fer-ho.
A part dels indubtables beneficis físics, crec en els seus beneficis, podríem dir, mentals, psicològics… Està demostrat que redueix l’estrès i millora l’humor. Se n’han fet nombrosos estudis.
Però més que el caminar vist simplement com un exercici, com qui surt a córrer, m’agrada la concepció del fet de caminar entès com un art. L’art de caminar. Tal i com comentava el filòsof Henry David Thoreau (1817 – 1862) al 1861 en el su assaig titulat precisament Camina (Árdora Ediciones):
«El caminar al que me refiero nada tiene en común con lo que suele decirse hacer ejercicio, al modo en que el enfermo toma su medicina a unas horas fijas o como el subir y bajar de las pesas o los columpios, sino que es en sí mismo la empresa y la aventura del día».
El sociòleg i antropòleg David Le Breton (1953) en el seu Elogio del caminar (Siruela) afirma que,
«El caminar es una apertura al mundo. Restituye en el hombre el feliz sentimiento de su existencia. Lo sumerge en una forma activa de meditación que requiere una sensorialidad plena. A veces, uno vuelve de la caminata transformado, más inclinado a disfrutar del tiempo que a someterse a la urgencia que
prevalece en nuestras existencias contemporáneas».
Caminar, deixar-se perdre sense un rumb fix…I fer-ho no únicament quan un està de viatge descobrint noves ciutats, sinó en la teva pròpia ciutat. Sempre et porta a apreciar detalls i aspectes que desconeixies.
M’encanta el terme francès dels segles XVI-XVII flâneur, que fa referència a l’acte de passejar sense un objectiu precís, vagar pels carrers, obert a totes les possibilitats. Balzac, Baudelaire, Benjamin, etc. són nombrosos els pensadors, estudiosos, artistes, que reflexionen al voltant d’aquesta figura.
I especialment interessant i relacionat amb això trobem el terme flâneuse, les dones que a poc a poc conquereixen i reivindiquen també el seu lloc en els carrers, tradicionalment considerat territori masculí. El terreny propi de les dones era l’àmbit privat, la casa, allò que transcorria entre les quatre parets de la llar. Els carrers eren vistos com un espai d’innombrables perills per a les dones.
Lauren Elkin a Flâneuse (Malpaso, 2017) i Anna Maria Iglesia a La revolución de las flâneuses (WunderKammer, 2019) fan interessants reflexions en aquest aspecte, reivindicant la seva figura oblidada i el seu dret a ocupar l’espai públic a l’igual que els homes.
Però bé, en realitat, no era el meu objectiu referir-me a aquests aspectes, malgrat que m’apassionen i donaria per molt. De fet avui venia a mostrar un dels meus racons preferits de la ciutat. I això m’ha portat a aquesta introducció literària.
Barcelona resulta una ciutat ideal per a qualsevol flâneur/ flâneuse. És una ciutat concebuda a mida humana, amb moltes zones sense gairebé desnivell que resulten molt agradables per descobrir a peu. Amb molts vestigis del passat que ens permeten resseguir la seva història i gaudir del seu present vibrant.
Al Parc de la Ciutadella, un dels espais verds preferits per a molts barcelonins i amb una llarga i convulsa història a les seves esquenes, es conserva un espai que em té el cor robat, l’Umbracle. Edifici bastant singular i desconegut, va ser construït per Josep Fontseré en motiu de l’Exposició Internacional de 1888, moment en què va ser utilitzat com a sala de conferències i festes.
Amb una estructura molt peculiar de ferro i llistons de fusta que deixen passar l’aire i l’aigua de la pluja, la seva funció original -i la que veiem avui- era la d’acollir diferents espècies vegetals que requerien d’ombre per desenvolupar-se, funció complementària a la del veí Hivernacle.
Presenta un ambient molt suggeridor i tranquil, i sempre que hi entro m’acabo sentint com un personatge de la pel·lícula L’edat de la innocència (1993), de Martin Scorsese, amb una Winona Ryder i Daniel Day-Lewis passejant-se pels ambients aristocràtics de la Nova York del segle XIX i que en una de les escenes inicials es refugien en un espai de verdor exhuberant que sempre m’ha recordat l’oblidat Umbracle.
anna alba 